Maternitat i criança


NEIX UN BEBÈ, NEIXEN UNS PARES. TALLER DE DESENVOLUPAMENT MENTAL I EMOCIONAL PER GAUDIR LA MATERNITAT I LA PATERNITAT




El nostre bebè ja és aquí! I ara què?...
No és gens estrany trobar-nos ben perduts quan arribem a casa amb el nostre bebè. Sovint no sabem “com fer”  ni “com ser” pares, ens hem estat preparant per a una vida autònoma, per a ser grans professionals i persones competents però ningú ens ha preparat per a la maternitat ni per a la paternitat. 
La mare perd la seva vida social i es passa els dies immersa en un nou univers emocional, el món del nadó, on el temps sembla que segueix unes lleis diferents, on els ritmes s’alteren constantment, on ja només existeixen les necessitats del bebè... Però i jo? On soc? I les meves necessitats? Durant un temps no hi haurà espai ni temps per a la mare, serà una sola unitat emocional  amb el seu bebè i aquesta vivència no sempre serà fàcilment assumible. Sovint sentirà la frustració per no poder fer el que vulgui i podrà aparèixer una angoixa relacionada amb la pèrdua d’identitat que es produeix inevitablement amb la maternitat: ja no soc la que era, però qui soc ara?.
També el pare haurà de buscar el seu rol en la criança. Encara no puc creure que aquest bebè sigui fill meu! Rarament el vincle amb el fill es dona tan immediatament com amb la mare, el sentiment patern arriba poc a poc. No és estrany que en el primer període es senti desatès i exclòs, ara la mare és la reina i el bebè el seu rei. Ella ja només té ulls per aquest petit intrús, i jo què hi pinto? Qui soc per ella? On queda la nostra vida sexual? Passat un temps caldrà reconquistar la vida de parella. Però i les famoses hormones, quan deixaran de trastornar a la meva dona? És que ja mai tornarà a ser la d’abans? Caldrà una gran dosi d’amor per no prendre’s de forma personal la irritació i les expressions negatives de la dona. Sens dubte també la paternitat és una gran oportunitat de creixement personal.
Al taller us donarem la informació i els coneixements que us ajudaran a comprendre profundament al vostre bebè i que us ajudaran a vincular-vos amb ell d’una forma segura i tranquil·la. Parlarem del que representa esdevenir pares, perquè entendre la maternitat i la paternitat és el que ens permet gaudir-la i créixer com a persones.

Temari de les sessions:
1-  LA PLACENTA EMOCIONAL
Les necessitats del bebè. Com responem a aquestes necessitats? La importància del pare per assegurar la nutrició emocional del bebè i per protegir el vincle primari. El món emocional del bebè i la necessitat de seguretat. La importància del desenvolupament d'un aferrament (apego) segur.
2-  EL VINCLE MARE-BEBÈ
La importància de l’amor maternal en el desenvolupament neuronal del bebè. La fusió emocional i el bebè com a mirall de les nostres emocions. Ens coneixerem a nosaltres observant al nostre bebè.
3-  EL NAIXEMENT D’UNA MARE
La importància de la pròpia història infantil. El canvi de filla a mare i la creació d’una nova identitat. Desidealització de la maternitat.
4-  EL NAIXEMENT D’UN PARE
El canvi d’home a pare. La paternitat, un procés mental. Les funcions bàsiques del pare i el seu paper de socialització. La reconquesta de la vida de parella i la creació d’una nova família.


Consultar horaris.
Preu del taller: 120 euros per parella.
Per a més informació truca al 649 458 700 o envia un mail a carolinadiazcollados@gmail.com.


QUÈ PASSA QUAN UN NADÓ ARRIBA A CASA?
GRUP DE POSTPART.




Doncs no és gens estrany trobar-nos ben perduts quan arribem a casa amb el nostre nadó, sovint no sabem què fer, ni com, o ho sabem teòricament però ens trobem plens d’inseguretats, pors i dubtes. L’estic agafant bé? Potser va poc abrigat? I si s’està quedant amb gana? I ara perquè plora? I si l’estem malcriant? I a mi què em passa? Perquè no estic feliç? Perquè sento el que sento?…
Els humans aprenem per observació i imitació però avui en dia vivim tan aïllats cadascú a casa nostra que ja no tenim l’oportunitat de compartir la criança dels nostres fills i l’experiència de maternitat/paternitat queda al marge de l’activitat social compartida. Així que necessitem aprendre-ho de llevadores, infermeres, llibres, i de les pròpies mares que en aquests moments tornen a ser les nostres grans aliades.  Però una cosa és segura i és que la maternitat/paternitat no es pot viure en soledat, no podem criar els nostres fills des de l’aïllament de casa nostra i potser per això és tan freqüent veure a grupets de mares alletant juntes els seus fills, xerrant al parc mentre els fills juguen, compartint experiències i fent-se companyia en la vivència de la criança dels fills.
Ens hem estat preparant per a una vida autònoma, per a ser grans professionals i dones competents però ningú ens ha preparat per a la maternitat. I de sobte ho som. Som mares i ens trobem soles a casa amb el nostre nadó, de sobte la nostra vida social queda al marge i passem els dies immerses en aquest nou món del nadó on el temps sembla que segueix unes lleis diferents, on els ritmes s’alteren constantment, on ja només existeixen les necessitats del nadó... Però i jo? On sóc? I les meves necessitats? Durant un temps no hi haurà espai ni temps per nosaltres, serem un de sol amb el nostre nadó i aquesta vivència no sempre és fàcilment assumible. Sovint apareixen frustracions per no poder fer el que una voldria i sovint apareix una angoixa relacionada amb la pèrdua d’identitat que es produeix amb la maternitat: ja no sóc qui era abans, però qui sóc ara? Aquesta serà una pregunta a anar resolent mica en mica en un procés que s’anirà construint pas a pas i que ens portarà a aquesta nova identitat com a mare, identitat  que necessàriament caldrà integrar amb la identitat com a dona. Però aquest procés no sempre és un camí fàcil i pot desembocar en diverses situacions: hi ha dones que amb la maternitat per fi troben la seva identitat i hi ha dones tan identificades amb el seu rol professional que no poden assumir la identitat com a mare. Tant una situació com l’altra comporten dificultats de relació i gairebé podriem avançar que si la primera tindrà verdaderes dificultats de separació amb el fill, la segona les tindrà per vincular-se amb ell.
Però no només les dones ens trobem avui en dia amb la necessitat de redefinir el nostre rol quan arriba la maternitat sinó que l’home també ha de buscar el seu rol en la criança. També per ells les coses han canviat molt i el fet de participar en el part de la seva dona, poder implicar-se durant l’embaràs i en la criança del fill és quelcom en realitat molt novedós des d’un punt de vista històric. També ells han de fer un procés i anar mica en mica trobant el seu lloc i definint la seva paternitat.
És per això que al GRUP DE POSTPART ens agradaria que vinguessin tant el pare com la mare amb el seu nadó. I el que volem és donar suport i orientació acompanyant-vos i donant-vos eines i recursos per afrontar la criança d’una forma més conscient i tranquil·la.   
Parlarem de com sent les coses un nadó, de quines són les seves necessitats, del seu ritme evolutiu..., perquè pensem que entenent de debò com és un nadó i què necessita i perquè ho necessita ens serà més fàcil adaptar-nos a aquest període de criança que requereix una entrega tan generosa per part dels pares.
Així si pensem que el nostre nadó ha estat ben embolcallat al ventre matern des de l’inici de la seva existència i de sobte neix a un medi diferent i infinit entendrem  que una de les seves angoixes més importants i intolerables és l’angoixa de desintegració, perquè el nadó encara no té consciència corporal, no té noció dels seus límits corporals que el podrien contenir i és per això que necessita que el toquin, que el bressolin, que l’agafin en braços. No és un mer capritx ni serà un nen malcriat si el tenim en braços, simplement per ell és una qüestió de supervivència emocional. En aquest sentit el massatge infantil també ens dóna unes eines precioses per vincular-nos amb ell, per donar-li mica en mica aquesta consciència corporal i per tractar malestars com els famosos còlics, per exemple. A més també es constitueix com una forma de comunicació, a través del massatge aprenem a observar i a escoltar el nostre nadó perquè serà ell qui ens dirà fins on podem arribar, què li agrada i què no li agrada i així aprendrem a tolerar la frustració de no poder fer tot allò que nosaltres voldríem, perquè una de les primeres coses que aprenem amb la maternitat és a no veure complides les nostres expectatives, cal aprendre a tolerar que arribem fins on arribem.
També si entenem el plor del nadó com la seva única forma de comunicació i el recurs que té per garantir la seva supervivència, potser no ens irritarà tant quan el sentim plorar. I si podem entendre que sovint també és una forma de descàrrega absolutament necessària per poder desfer-se d’una sobreestimulació, doncs segurament també podrem tolerar de forma més tranquil·la que el nostre nadó plori, i que plori tranquil i segur en els nostres braços fins que per fi quedi relaxat. I això ho podrà fer perquè li haurem permès, perquè no ens haurem angoixat procurant que calli i perquè haurem entès i estarem responent a la seva necessitat.
Així és com anirem donant contenció i seguretat al nostre nadó i així és com ell anirà adquirint la confiança necessària en nosaltres i en el món per atrevir-se a jugar i a viure la vida d’una forma plena i conscient, atrevint-se a sentir, atrevint-se a viure. 
I així és com volem ajudar-vos des del grup de postpart, donant-vos la informació i els coneixements que us ajudaran a comprendre profundament al vostre nadó i que us ajudaran a vincular-vos amb ell d’una forma segura i tranquil·la. Retornant-vos la confiança en el vostre saber instintiu. També coneixerem l’art del massatge infantil i us ajudarem amb la lactància oferint-vos el suport i la companyia de la resta de famílies del grup amb les que podreu compartir la vostra experiència.
El grup és de trobada setmanal de 1h30min. Té un cost de 25 euros per parella la sessió i demanem un compromís mensual per poder tenir realment l’experiència grupal. Al grup venen els pares amb el seu nadó que tindrà com a màxim 9 mesos.

Consultar horaris.
Preu sessió: 25 euros per parella.
Per a més informació truca al 649 458 700 o envia un mail a carolinadiazcollados@gmail.com.


GRUP DE PSICOTERÀPIA PERINATAL




Qui va dir que ser pares era una tasca fàcil? De vegades t’has sentit sol@ i sense saber què pensar o què fer? On queda la vida de parella quan arriben els nens? Resulta que això de ser pares no era com havies imaginat?

En el grup compartirem experiències i coneixements. Reflexionarem plegats sobre què ens ocupa i què ens preocupa de la criança dels nostres fills. I ens acompanyarem en l’aventura de devenir pares sota la mirada professional lliure de prejudicis d’una psicòloga psicoterapeuta i mare de dos fills.

Al grup de suport a la maternitat/paternitat venen els pares sols, sense els seus nadons, per poder endinsar-nos en els aspectes més profunds que es remouen amb la maternitat i la paternitat, com poden ser:
  • Ø  les pròpies vivències, com a fill, amb els nostres pares,
  • Ø  la dificultat per integrar la nova identitat com a pares en la identitat com a home i dona d’abans,
  • Ø  les emocions davant la frustració de no ser com un esperava o de no poder complir amb unes expectatives que molt probablement eren poc realistes i responien més a un idealisme,
  • Ø  les profundes contradiccions amb les que ens topem davant les demandes dels nostres fills,
  • Ø  la necessitat de retrobament de la parella
  • Ø  i un llarguíssim etcètera.


Grup de trobada setmanal.Consultar horaris.
25 euros/sessió per parella. Sessions de 1h30min.
Per a més informació truca al 649 458 700 o envia un e-mail a carolinadiazcollados@gmail.com





LA IMPORTÀNCIA DEL VINCLE MARE-NADÓ I LA 
FUNCIÓ DEL PARE





No ens convertim en pares amb l’embaràs ni amb el naixement del nostre fill, la parentalitat és un procés que es va construint poc a poc i, com a tot procés, demana el seu temps. I això vol dir que caldrà una bona dosi de paciència, tant amb el nostre nadó com amb nosaltres mateixos, per anar aprenent de l’experiència sobre la marxa.

En aquest procés serà de vital importància per al nostre fill la qualitat del vincle que puguem oferir-li, sobretot durant el seu primer any de vida, tot i que, en realitat, les bases per a la seva autoestima i per crear la seva identitat (ajudar-lo en el seu esdevenir subjecte, algú capaç de prendre les seves pròpies decisions) depenen dels 6-7 primers anys de vida. Per aconseguir-ho, necessitarà molta comprensió i tendresa i això només s’aconsegueix amb una mare ben cuidada i un pare tingut en compte. Sovint confonem la criança amb l’educació en les normes socials i la incorporació de coneixements, és a dir, amb l’educació formal. Però la criança és un procés basat en el vincle que ajuda a afavorir el desenvolupament ple dels fills per arribar a ser persones amb possibilitat de sentir i expressar afecte.

Els nadons són el nostre mirall i reflexen clarament els nostres estats emocionals, i és justament per aquest motiu que serà de vital importància cuidar de la mare. I per aconseguir-ho serà fonamental l’actitud del pare perquè una mare ben sostinguda i estimada és una mare feliç i una mica més segura d’ella mateixa dins l’enorme incertesa que suposa la maternitat. És molt important que el pare conegui i valori la seva funció perquè és clau en aquest moment, però malauradament sovint ens trobem amb què sol ser un moment de desencontre, soledat i perill per a l’estabilitat de la parella. Sovint el pare se sent desplaçat enfront el vincle fusional que la mare necessàriament estableix amb el nadó i ningú no l’ajuda a trobar el seu lloc en la nova situació amb què de sobte es troba quan arriba el nadó a casa. Crec que, tot i haver avançat molt permetent l’entrada de l’home en els parts, encara tenim molta feina a fer per tal de conèixer i reconèixer el procés que ells viuen envers la paternitat i només escoltant-los i tenint-los en compte podran dur a terme la seva cabdal funció en aquests primers moments que és sostenir i estimar la seva dona per assegurar la sintonia amb el nadó.

Les mares puerperes són com a nadons emocionalment parlant i, a la vegada, grans mares poderoses capaces de donar el pit i cuidar de la seva criatura, però no podem oblidar la dimensió fràgil i vulnerable, la part nadó que també hi ha en elles i que necessita de la cura i la comprensió d’aquells que l’envolten, especialment de la parella, per ajudar-la a créixer i confiar en el seu saber natural, en el seu instint. Serà aquest saber sense saber que sabem el que ens guiarà pel camí adequat, és per això que quan uns pares estan connectats amb les seves emocions és ja una garantia d’èxit en la criança del seu fill. Quan es busca desesperadament ajuda i orientació en els manuals, ens trobem davant de pares tant espantats que han perdut la seva brúixola interna, són pares desconnectats del seu saber fer, de la seva intuïció.


Viure aquest moment de gran emocionalitat en companyia i amb un bon sosteniment assegura un embaràs conscient i una criança amb “apego” i respecte que, segons el meu entendre, és la garantia per anar formant persones de veritat per a un futur millor. És amb aquest desig que he organitzat el Grup de Psicoteràpia perinatal i el Taller "Neix un bebè, neixen uns pares".





AMB ULLS DE NEN 



Créixer no es fàcil i educar tampoc. 

No ens convertim en pares amb l’embaràs ni amb el naixement del nostre fill, més aviat ens fem pares amb els nostres fills i poc a poc. La parentalitat és un procés que es va construint poc a poc a través de l’activació de memòries instintives i a través de la nostra pròpia experiència com a fills. Per força els dubtes acompanyaran el procés de maternitat i paternitat, així que caldrà una bona dosi de paciència, tant amb el nostre fill com amb nosaltres mateixos, per anar aprenent de l’experiència sobre la marxa. 
“Que feliços són els nens!” diem sovint. Però la idea de la infància com un Paradís no és més que una il·lusió. En realitat la infància correspon a una etapa crítica en el desenvolupament maduratiu del ser humà perquè és l’etapa més vulnerable, és l’etapa en la que es depèn absolutament d’un adult per sobreviure física i emocionalment. Els nens necessiten d’un adult que els alimenti i els ajudi a digerir i entendre les emocions que els inunden per complet, cal tenir present que la capacitat cerebral per poder gestionar i integrar les emocions es va desenvolupant durant els primers anys de vida. 
El com ens relacionem amb ells és tan important com l’atenció bàsica que els proporcionem, així doncs la interacció, la relació, l’atenció emocional, la disponibilitat i la presència autèntica seran les que permetran al nen desenvolupar una base segura que li permetrà en un futur relacionar-se amb el món i afrontar l’aventura de viure, d’aquestes primeres relacions depenen la seva seguretat interna i la seva autoestima. Un nen que creu en sí mateix serà capaç de qualsevol cosa, però un nen insegur que no creu en ell mateix no tindrà la confiança per desenvolupar el seu potencial, de fet ni tan sols serà capaç de veure’l. I no n’hi ha prou amb estimar-los, sentir amor i afecte per ells no és cap garantia de que realment els arribi el nostre carinyo. 
La idea que els nens són feliços també es deu als canvis tan ràpids en els seus estats emocionals, poden estar plorant desconsoladament i al moment posar-se a riure com si res hagués passat, però sí ha passat. I tant que ha passat! El plor era tan real i autèntic com el riure, i és que aquesta és la veritable naturalesa de les emocions, són com núvols que ens traspassen i tal i com arriben marxen, sempre i quan ens permetem sentir-les i expressar-les. En això els nens són grans mestres i hauríem d’aprendre d’ells en comptes de jutjar-los dubtant de la seva autenticitat. Som els adults que en intentar preservar una imatge íntegra no ens permetem sentir i expressar les emocions, aleshores es queden enquistades dins i sovint acaben emergent amb el temps en forma d’enfermetats. Som els adults que quan finalment ens atrevim a sentir i expressar les emocions ens quedem sovint enganxats a elles, ja sigui des del rancor, el ressentiment o l’addicció sense permetre que flueixi el procés natural. Ens instal·lem en la queixa, el malestar, l’enfado, la obsessió, etc... Però aquesta dinàmica és purament mental, no es la dinàmica pròpia emocional. 
Com deia Tonucci necessitem mirar amb “ulls de nen”, des de baix i des del seu sentir. Quantes vegades interpretem el plor o la rabieta del nostre fill des del nostre propi guió, des de la nostra perspectiva adulta? Quantes vegades simplement ens preguntem si té raó o no, o si està exagerant o simplement cridant l’atenció? O si és un mer capritx? Quantes vegades ens posem veritablement al seu lloc? Quantes vegades ens preguntem què li està passant, com s’està sentint? 
“Només està cridant l’atenció” diem sovint, volent dir “és un capritxós, millor no fer-li cas”. Però alguna vegada hem prestat atenció al que realment estem dient? On estem emocionalment? Cal atendre les demandes d’atenció, en comptes d’ignorar-les. I per atendre-les necessitem donar-nos el temps per sentir al nostre fill i percebre el seu estat emocional. Malauradament, però, acostumem a donar respostes de forma automàtica del tipus “és un desobedient”, “només vol sortir-se amb la seva”, “és molt egoista”... Mirem amb ulls d’adult, i molt probablement amb els ulls d’un adult que no va ser atès com ho necessitava des del punt de vista emocional. 
El món emocional dels nens no té res a veure amb el món emocional adult. Tot i que sabem que els nostres fills són petits, no canviem la freqüència de la nostra emissora per connectar amb el seu llenguatge. El llenguatge infantil és visceral, directe i immediat. Viuen en l’aquí i ara, i les seves emocions són intenses, sense matisos. Són uns veritables artistes en l’ús del llenguatge corporal i el joc per a expressar-se i comunicar-se, el problema és que els adults sovint no entenem aquest llenguatge perquè ens queda ja molt lluny de la nostra realitat. Només quan estan cansats la lògica en la seva expressió desentona i és aleshores quan necessiten de la nostra ajuda preguntant-nos primer: què li passa? I després prenent consciència de com em sento jo davant aquest comportament. Habitualment no ens donem l’espai ni el temps per fer aquesta reflexió i responem automàticament davant una conducta que desaprovem, reaccionant aleshores de forma inadequada. 
Conèixer el procés de desenvolupament evolutiu és fonamental per entendre i interpretar correctament les demandes dels nostres fills i per ajustar les nostres expectatives. Però encara és més important la nostra capacitat de contacte emocional, la capacitat de posar-nos en el seu lloc i sentir com ells, la capacitat d’empatitzar. 
El nostre caràcter, format durant els primers set anys de la nostra vida a través de la nostra pròpia història familiar, condicionarà la lectura i la interpretació de les vivències emocionals dels nostres fills i modelarà les nostres respostes a les seves demandes. D’aquí la importància a revisar la nostra pròpia història infantil, perquè només essent conscients del que hem viscut serem lliures de no repetir o no actuar reaccionàriament amb els nostres fills, només així alliberarem als nostres fills de la nostra pròpia història. 
No es tracta de ser pares perfectes, però sí ser conscients que els nostres fills seran i es comportaran segons la relació que establim amb ells. Els petits es formen en la relació, en la interacció amb els adults. És l’adult el que va donant sentit i significat a les seves emocions, i és en aquesta interacció que es va construint el món intern del nen. Els nostres fills en realitat són un mirall que reflexa l’adult que els cuida, per això esdevé tan necessari i important mirar-nos a nosaltres mateixos quan ens preguntem sobre ells. 
Recordar la nostra pròpia infància ens ajuda a veure els nostres fills des d’una altra perspectiva, ens ajuda a empatitzar amb ells, a prendre’ns molt seriosament les seves demandes, els seus conflictes, la seva necessitat d’atenció. Ens ajuda a veure amb ulls de nen, a resintonitzar la nostra freqüència per connectar amb la seva. Però què passa quan recordem la nostra infància? Quan a dures penes tenim records d’infantesa ja podem intuir que molt amable no va ser per nosaltres aquesta etapa i per això la necessitat de l’oblit com a defensa. Però amb el nostre fill tenim la oportunitat de tornar a reviure totes les etapes de la nostra vida, sovint la nostra memòria s’activa amb l’arribada del nostre fill i els records van venint a mesura que el nostre fill evoluciona. 
Necessitem reflexionar sobre què podem canviar nosaltres per què millori la relació amb els nostres fills, perquè som nosaltres els que podem canviar la mirada cap a ells i la manera d’interactuar amb ells. Quan els observem des de la superioritat de l’adult que en sap i que ha d’instruir al nen en tot el que no sap, estem establint una relació de poder de la que sovint de forma inconscient n’abusem. Ells no poden fer-se adults abans d’hora, però nosaltres sí tenim la oportunitat de tornar a ser nens amb ells. 
Ser bons pares no significa saber què fer en cada moment. No trobarem una única resposta vàlida perquè n’hi ha centenars, tantes com nens, famílies, circumstàncies, moments i passats viscuts. A més, realment volem la resposta d’algú altre? O volem comprendre què li passa en concret al nostre fill i perquè li passa el que li passa? Per arribar a comprendre’l necessitarem preguntar-nos primer: com em sento jo davant això que li passa? Necessitarem també posar-nos a la seva pell i imaginar què li deu està passant, com es deu estar sentint. Quan seguim aquest procés descobrim que la resposta a què fer emergeix amb facilitat un cop hem entès què i perquè li passa el que li passa. 
Necessitem una mirada nova per observar els nens. Necessitem una mirada que sorgeixi de la curiositat per conèixer i entendre al petit que tenim davant, un mirada que ens ajudi a descobrir el més autèntic i únic que hi ha en el nostre fill, una mirada que en ajudi a meravellar-nos amb ell. Una mirada amb ulls de nen.